De viatge amb el T-10 de la Bòbila

T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.

Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda... i ara entrem en el cor de la família, ens acompanyes?

dijous, 15 de febrer de 2018 0 comentaris

David Safier


Davant cada nova novel·la seva, la pregunta és: Quina ocurrència esbojarrada n'haurà tingut aquesta vegada?
Més enllà de dades biogràfiques, us volem presentar unes quantes impressions a propòsit de la obra de David Safier:

Va donar-se a conèixer amb una dona morta en caure el WC d'una estació espacial en caure a la Terra i reencarnada en una formiga, amb Maleït Karma. Va continuar amb un Jesús despistat que tornava a la Terra dos mil anys després per a salvar el planeta de la destrucció, amb Jesús m'estima. Després va transportar una dona mitjançant una sessió d'hipnosi al cos d'en William Shakespeare a Jo, jo, jo... i Shakespeare. A Una família feliç, el llibre que hem llegit, el disbarat no és menor: una bruixa transforma una família en els monstres dels quals n'anaven disfressats a una festa.


Malgrat les tres novel·les semblin completament diferents entre elles, de fet es poden llegir en qualsevol ordre, veiem que hi ha força elements comuns entre elles, tot i que la temàtica és totalment distinta i no n'hi ha cap de personatge en comú.


- L' humor àgil, que no recorre al mal gust, hi és present a totes. És impossible no riure't amb algun dels passatges.


- Sempre hi ha elements de fantasia: la vida vista per una persona reencarnada en formiga, el viatge al passat dins del cos de Shakespeare, els monstres i la bruixa  ...


- La religió hi apareix de manera molt evident, fent un divertit repàs de les principals confessions: budisme,catolicisme i de manera indirecta hi surt també a Una família feliç, on els vampirs fan broma a propòsit de la seva afectació o no per la creu en funció si són cristians, jueus o ateus (gag que per cert, ja sortia a El ball dels vampirs, de Polanski)


- La protagonista sembla ser sempre la mateixa: una dona en lluita amb la seva situació vital i la seva soledat, en busca de l'amor i el reconeixement que se li escapa de les mans. Tot i que la protagonista de Una família feliç és més gran que les altres, és una dona fracassada professionalment, que ha deixat la seva carrera per tenir cura dels seus fills.

- Són novel·les al voltant de les tres-centes pàgines, de lectura ràpida.

- La crítica a la societat actual es dóna sempre, encara que amb molt d'humor, amb breus pinzellades d'actualitat que no sabem com resistiran el pas del temps (la crisi està present, per exemple, a Una família feliç)

Per saber-ne més, clickeu aquí.

divendres, 2 de febrer de 2018 0 comentaris

Una Familia feliz, de David Safier


El proper dimecres dia 14, comentarem Una família feliz, de David Safier.
Resultado de imagen de familia feliz safierLa família Van Kieren no és gaire diferent a la resta de les famílies. L’Emma, la mare, porta una llibreria que està a punt de fer fallida i es sent una fracassada. Frank, el seu marit, treballa tant que no té força ni temps ni ganes d’estar per ella. Ada, la seva filla preadolescent, ja no sap el que és aprovar una assignatura i el Max, el seu fill petit, està tancat en si mateix i en els seus llibres de zombies. Cap dels seus plans de futur s’ha materialitzat: va deixar una carrera prometedora en quedar-se embarassada i no només ha fracassat amb la llibreria, sinó que com a mare i esposa es veu un zero a l’esquerra. Per això, quan la seva antiga amiga Lena, que va ocupar el lloc i la oportunitat laboral a la qual ella va renunciar, la convida a una festa, veu la manera de reivindicar-se, perquè enfront el seu èxit professional ella té una família, amb la què hi assistirà.
Un desastre, doncs no podrà presumir ni de fills encantadors, ni de marit exemplar. Pot passar alguna cosa pitjor? Si, que en sortir de la festa, a la que han anat disfressats de monstres per equivocació, una bruixa els transformi en els monstres dels que van disfressats: Emma en vampira, Frank en Frankestein, Ada en mòmia i a Max en home-llop. Només si aconsegueixen transformar-se en una família unida i feliç podran escapar a la maledicció de la bruixa. Difícil ho tenen.


La novel·la no deixa de ser un retrat, edulcorat pel sentit de l’humor, d’una família  més propera del què volguéssim veure, on en un moment donat, els seus membres es plantegen què hi pinten allà. Que s’ho pregunti un nen, que al cap i a la fi s’hi ha trobat sense voler-ho, és normal, però que ho faci un adult és símptoma de sentir que la vida ens ha derrotat, que aquest resultat no és el projecte que teníem en ment quan ens vam casar. Aquesta sensació a vegades és inevitable quan els fills arriben a l’etapa adolescent: «Los dolores del parto solo eran un aperitivo de la adolescencia que te ofrece la naturaleza.» (pàg. 28). Molts paràgrafs són fidel reflex d’allò que es pot viure a qualsevol família: la sensació de no entendre res del que fan o pensen els fills: «Yo no entendía por qué siempre estaba mandando sms o chateando (...) Por qué siempre se tapaba los oídos con unos auriculares, por qué se había desfigurado con tatuajes su joven y precioso cuerpo, o por que era una tarea tan insoportable y hercúlea vaciar el lavavajillas.» (...) «En el cerebro de un adolescente se podría colgar un letrero con las palabras: "CERRADO POR REFORMAS".» (pàg. 31)
El començament de la obra és molt bo, amb el xoc generacional o conflicte amb els fills adolescents just en el pitjor moment de la vida d’un adult: quan es planteja què ha estat de la seva vida. Una situació que continua millorant amb ells convertits en monstres, la qual cosa dóna lloc a divertides situacions quan van comprovant els poders que tenen, fins el punt que els fills es plantegen si no estarien millor així.
En una reblada de clau a les pel·lícules de terror o els llibres de gènere, llegim detalls com aquest: «Si los vampiros no pueden mirarse al espejo, ¿cómo demonios se maquillan las mujeres vampiro? ¿Sin mirarse, como el payaso de McDonald's?.» (pàg 64) A causa de la transformació que pateix, Frank té dificultats per a expressar-se, per la qual cosa van apareixent hilarants dibuixos seus que il·lustren el que pensa o el que li passa.
Al llarg de la narració, l’humor va cedint terreny al desenvolupament de la trama, que es un pur disbarat. Amb això la història va una mica de més a menys, perdent força la part de crítica social, per a esdevenir una novel·la més d’en Safier: entretinguda, fàcil de llegir i amb un final sorprenent.

Per acabar, anunciar-vos que se n’ha fet una pel·lícula basada en la obra, amb el mateix titol a Espanya, que s’estrenarà el 23 de febrer.




Comentari basat en el text: http://www.elbuhoentrelibros.com/2013/01/una-familia-feliz-david-safier.html



dijous, 18 de gener de 2018 0 comentaris

Ignaci Martinez de Pisón

Una selecció del text de Matías Néspolo, ens dóna una idea d'aquest autor i la seva manera de fer:
"Esta novela nos muestra a Martínez de Pisón convertido ya en un maestro". Con esas palabras saludaba J. M. Posuelo Yvancos en 2014 la llegada a librerías de La buena reputación (Seix Barral), desde las páginas de El Cultural. Y vaya si iba bien encaminado el juicio del crítico, porque con esa misma obra se alzó el escritor maño con el Premio Nacional de Narrativa 2015 ...
Discreto hasta la extenuación, Ignacio Martínez de Pisón es un hombre sencillo, sin estridencias, muy amigo de sus amigos, como Enrique Vila-Matas o David Trueba, tan equidistantes de su poética narrativa que ya de una idea de la apertura franca de su talante. Y en esa misma aparente sencillez, sin falsas notas disonantes, se construye su estilo libro a libro (...)  Debuta con apenas 24 en la ficción con la novela La ternura del dragón (1984) que obtuvo el premio Casino de Mieres, y a partir de ahí se dedicó a la literatura. Pero no sería hasta Carreteras secundarias (1996) que no alcanzaría cierta notoriedad, sobre todo a partir de la adaptación al cine Emilio Martínez Lázaro  porque sería nominado al Goya por mejor guión adaptado. Y el cine ya se colaría como una faceta más de su discreto oficio con celebrados trabajos para la pantalla como Las 13 rosas o Chico y Rita.
Lo cierto es que Martínez de Pisón está absolutamente convencido de la normalidad de su trabajo, sin poses de intelectual trasnochado ni excentricidades de ningún tipo, y así encara su escritura. Como si el discreto oficio de un orfebre de la palabra de clase media se tratara. Y aunque no suele nutrir sus novelas con material autobiográfico directo -el personaje del abuelo fascista de Los dientes de leche (2008) se inspira, en su abuelo real, que más bien era carlista y que murió en 1975, un lustro después del padre del escritor, dos pérdidas que lo marcaron en su infancia y adolescencia-, sí cree y reconoce que "las claves sentimentales" lo son todo para un novelista. Y a partir de ellas, de los recuerdos y las experiencias genuinas, se inventa, se mezclan y distorsionan las coordenadas de una nueva historia que es pura ficción. De allí que se defina en esa encrucijada como escritor: "Somos producto de nuestra época y ahí entramos en conflicto con lo que nos rodea" (...) Licenciado en Filología hispánica en Zaragoza y en Filología italiana en Barcelona, ciudad en la que reside desde 1982. Su obra ha sido traducida al francés, italiano, euskera y portugués.
Entre los títulos que ha publicado destacan 'María Bonita' (2000, Premio Pedro Saputo de las Letras Aragonesas en lengua castellana); 'Enterrar a los muertos' (2006, Premio Rodolfo Walsh a la mejor obra de no ficción policíaca, Premio Dulce Chacón); o 'Dientes de leche '(2009, Premio Arzobispo Juan de San Clemente)."
Per a saber-ne més, vegeu l'entrada de Lecturalia.

dimarts, 19 de desembre de 2017 0 comentaris

La buena reputación, d'I.Martínez de Pisón

El proper 17 de gener, a les 19h, llegirem La buena reputación d'Ignacio Martínez de Pisón

La vida podía ser hermosa sin ser perfecta. Más aún: la vida podía ser perfecta en su imperfección. (p. 334)

 La buena reputación narra la història d’una família al llarg de tres generacions. Samuel i Mercè, els avis ; Míriam i Sara, les seves filles i els néts d’aquestes, sobre tot els de Míriam, Daniel i Elies, que són els que hauran de suportar l’herència dels avis i amb els que clou la novel·la.

Tot comença a Melilla el 1950, on transcorre la primera part,que porta el nom de l’avi Samuel, d’origen jueu, casat amb Mercè, una gentil, filla d’un militar destinat a Melilla i implicat en ajudar els jueus del nord d’Àfrica a escapar al nou estat d’Israel. El destí porta la família Caro a canviar de vida i de rumb, i l’acció es trasllada a Màlaga, on s’esdevé la part anomenada Mercedes, com l’àvia, per a després saltar a Saragossa, Barcelona, una altra vegada Màlaga i de retorn a l’origen, Melilla, per a posar punt final. Cíclica en l’aspecte geogràfic, la descripció de l’entorn i de les ciutats, es fa a través de la mirada dels personatges.
La buena reputación és una obra coral amb una supèrbia descripció de caràcters, on els sentiments són escrupulosament detallats, a la manera del realisme rus. Com tantes famílies, els Caro pateixen, s’enamoren, menteixen, diuen la veritat ; s’odien i s’estimen.

A destacar el gran treball de camp de l’autor en la contextualització de la obra. Les músiques de moda al llarg dels gairebé quaranta anys, els avenços de la tecnologia com els models de cotxes o de telefonia o els programes de ràdio i TV  ... Sense comptar amb el relat dels fets històrics, interessants i alguns pràcticament desconeguts, com l’ambigua relació del règim franquista amb els jueus, expulsats de la península però no del protectorat de Marroc, que busquen el seu pas a la terra promesa. El final del Protectorat, els anys 50 – tractat que havia repartit Marroc entre França i Espanya -  la primera democràcia, l’inici de la llei del divorci –els jutges paternalistes que enviaven les parelles de retorn a casa per a que s’ho pensessin millor - ; el Festival de Benidorm ; Galeries Preciados… L’Espanya complexa de meitat del segle XX, que Pisón reconstrueix de manera acurada i fidel.

Les vides dels personatges estan narrades amb una veu tan propera que durant la lectura, el lector té la impressió d’estar escoltant la història d’un amic proper. Amb una escriptura molt personal, Pisón aconsegueix que els seus personatges ens importin i que no puguem deixar la novel·la sense saber què els passa.


dimecres, 15 de novembre de 2017 0 comentaris

Akhil Sharma

Us n'oferim unes pinzellades sobre Akhil Sharma, basades en aquest text de Babèlia.

"Sharma tardó 12 años en concluir Vida de familia (Anagrama). La espera dio sus frutos y la novela fue señalada como una de las mejores obras de 2014 en la prensa especializada. En apenas 190 páginas, este autor —licenciado en Princeton, así como en el programa de escritura de Stanford y en la Escuela de Derecho de Harvard— narra una historia muy próxima a la que marcó su vida y la de sus padres y hermano, emigrados a Nueva Jersey en 1979.

El escritor Akhil Sharma escribe en su espacio de trabajo en Nueva York.Sharma escribe literalmente dentro de un armario: en un habitáculo, donde apenas cabe su mesa, con puertas correderas que comunican este reducto con una amplia habitación dominada por una tabla de planchar y un sofá. Las puertas se mantienen cerradas cuando teclea. "Supongo que tengo un extraño sentimiento de vergüenza cuando escribo", alega. "Creo que necesito contención, como alguien que fabrica una bomba y es algo tan intenso que cada pequeña parte es importante".

PREGUNTA. Doce años hasta poner el punto final. Luego ¿sintió alivio?
RESPUESTA. Creo que tengo mucha suerte y soy un privilegiado por haber podido emplear tanto tiempo. Quería crear algo placentero, que plasmara todas las emociones. Si simplemente se leía bien, pensaba que sería algo superficial.

P. ¿Cuál fue su ritmo de trabajo?
R. Sentarme y trabajar cada día. De hecho, escribí cerca de 7.000 páginas, unas 36 versiones, que tiré a la basura. No es que tuviera bloqueo, es que sentía que el libro no funcionaba.

P. Vida de familia arranca con una escena en la que el protagonista, ya adulto, le hace cosquillas a su padre, y sin embargo la historia que narra es francamente dura.
R. En las primeras versiones empecé con el accidente que sufre el hermano del protagonista, el momento más dramático. Pero las historias de verdad no son así.

P. Y el final, ¿también le costó?
R. Trabajé con dos opciones. Pero la verdad, sobre casi cualquier cosa, es que no hay finales. Saul Bellow hablaba de cristales rotos.

P. ¿Pensó en hacer unas memorias en lugar de una novela?
R. Nunca. Creo que uno es más honesto cuando escribe una novela. Además, no quería que ésta fuera aburrida, ni que diera lástima. Quería escribir un libro que mi madre leyera…, pero ella no lee novelas. Mi propósito era que el libro fuese rápido, que tuviera velocidad, que se aproximara a la vida, que funcionara como un cohete y que el punto de vista del niño no lo atascara.

P. ¿Cómo empezó a escribirlo?
 R. Trabajaba en banca en Wall Street y en unas vacaciones de Navidad escribí un cuento que mandé a la revista The New Yorker y se publicó. Empecé a sentir que mi vida en la banca era una ficción y que lo real era la escritura. En 2001 dejé aquel trabajo.

P. ¿La base autobiográfica fue una dificultad añadida?
R. Cualquier cosa que hagas es difícil y hay muy pocas que no sean autobiográficas; hasta una historia sobre un pedófilo puede acabar siéndolo.

P. ¿Qué decidió omitir?
R. Hay muchas cosas en la vida que son aburridas. Mi padre, a diferencia de lo que aparece en el libro, no era alcohólico, sino depresivo. Pero al final cuentas la misma historia. Trataba de construir una memoria lo que pasó mi familia, emigrantes a EE UU antes de que se estableciese la comunidad india aquí. Creo que la realidad externa te fuerza a reconocer lo que está pasando internamente, como cuando Ulises llega a Ítaca y Argos mueve la cola.

P. ¿Llegó a pensar que no terminaría?
R. Todo el tiempo sentía que estaba masticando una roca, he pasado mi treintena escribiendo este pequeño libro hasta que empecé a ver que me acercaba a lo que quería. Eso pasó cuando decidí prescindir de la parte sensual, de los sentidos, no incluir ni olores ni sonidos. Justo lo contrario que Chéjov, porque una historia sin apenas trama te lleva a dramatizar. Yo quería que hubiera cosas muy bonitas al lado de estupideces, errores al lado de aciertos, ese cinismo que es muy indio.

P. Llegó a Estados Unidos a los ocho años. ¿Se siente, en parte, un escritor indio?
R. La sensibilidad de cada uno no sabes muy bien de dónde viene. Pero la novela es un género relativamente nuevo en la tradición india y la única lengua que puedo leer es hindi. Estoy más próximo a los escritores estadounidenses."


Per a saber-ne més, la fitxa biogràfica de Lecturalia.



dijous, 9 de novembre de 2017 0 comentaris

Vida de família, d'Akhil Sharma


Un drama entrañableEl proper dimecres 15 de novembre, comentarem Vida de familia, d'Akhil Sharma.
La trama d'aquesta obra comença quan el narrador, l'Ajay Mishra, deixa Delhi i emigra als EE UU a finals dels setanta amb la seva família; s'estableix a Nueva Jersey, conviu amb un pare alcohòlic i supera el traumàtic accident del seu germà gran, Birju; enforteix el seu esperit junt a la seva abnegada mare i pateix, però prospera, com milers d'emigrants ho van fer abans que ell, i arriba a estudiar a Princeton, on aprèn a fer-se escriptor llegint a Hemingway i assistint a les classes de Toni Morrison, Auster o Joyce Carol Oates. La veritable vida d'Ajay Mishra és la d'Akhil Sharma: Vida de família és la novel·la en que ha convertit la seva biografia.Una història tràgica d'adaptacions doloroses i adversitats constants, amb clarobscurs i un final més o menys feliç, amb catarsi, superació personal i relació sentimental, com els agrada als americans.
Sharma manega amb fluïdesa diferents registres. Dedica pàgines molt plàstiques a recordar la seva infantesa a una Índia atrotinada i bullent, i la comoditat amb que es troba amb el costumisme és evident. No l'interessa però, el camí realista i historicista emprès per autors com Vikram Seth o Amitav Ghosh, i vira de seguida cap el melodrama urbà, amb una extraordinària capacitat per a reconstruir la vida domèstica i els seus modestos símbols i diàlegs, en aparença no gaire elaborats, però summament efectius.
L'obra hi inclou discurs post-colonial (“els meus pares estaven tant orgullosos que la Índia fos independent com per a que en veure un núvol pensessin: és un núvol indi”) i crítica ferotge a l'assetjament que pateix l'emigrant abans que se l'obrin les portes del somni americà, així com retrets a la hipocresia, l'enveja i la dessidia. En la veu de Sharma reconeixem ressons del Holden Caulfield d' El vigilant en el camp de sègol  —la gràcia amb què reprodueix la vida quotidiana, la implacable ironia— i també de Llámalo sueño, de Henry Roth, el relat d'un nen jueu al Nova York dels anys trenta, i d'algunes novel·les i textos de no-ficció sobre emigració i post-colonialisme del Premi Nobel V. S. Naipaul.
Amb tot, la màgia d'aquesta obra radica segurament en la jovialitat del seu narrador, que ho relativitza tot, i tot ho transforma en motiu suficient per a continuar endavant, tot i les dures escenes que li toca escriure. El seu particular punt de vista, involucrat fins el moll de l'ós però alhora distant, el manté en certa manera allunyat de la toxicitat quotidiana, i fins i tot confessa que “mentre seguia llegint Hemingway” va començar a veure la seva família “com si en formés part d'una novel·la”.

Aquesta novel·la és Vida de família, que també suposa l'adveniment de la vocació literària del propi Sharma, i la història de com la seva autoajuda va ser l'escriptura, que l'ha permès ser feliç i convertir-s'hi  en Ajay Mishra.                                             

Text basat en: Aparicio Maydeu,Javier. Un drama entrañable. A: "El País: Babelia: crítica de libros" (20/07/2015)
dijous, 19 d’octubre de 2017 0 comentaris

Francis McCourt


Francis "Frank" McCourt (Nova York, Estats Units, 19 d’agost de 1930 - Nova York, 19 de juliol de 2009)
es va traslladar a Irlanda amb la seva família amb quatre anys. Des de llavors, la seva infantesa transcorre a Limerick, petita ciutat de l’oest irlandès, on es desenvolupa el seu llibre Les cendres d’Àngela.

Als 19 anys va emprendre en solitari el retorn a Estats Units, per donar nou rumb a la seva vida. Allà va portar a terme diferents treballs per a sobreviure i va estudiar Llengua i Literatura Anglesa a la Universitat de Nova York. Durant molts anys va ser professor de Creació Literària a la prestigiosa escola Peter Stuyvesant.

Després de jubilar-se el 1988, va començar quaderns de notes que s’acabarien convertint en la novel·la autobiogràfica que sempre va voler escriure i que el va fer famós arreu del món. Les cendres d’Àngela va guanyar el Premi Pulitzer de 1997 d’Autobiografia i el premi Boeke a Sudàfrica el mateix any de la seva publicació. Va ser considerat el Llibre de l’any de 1997 als Estats Units, on va vendre més de dos milions d’exemplars i va ocupar el primer lloc de les més prestigioses llistes, com les de The New York Times, Newsweek i Time. Va obtenir també el National Book Critics Circle Award de 2006.

McCourt també n’és autor de dues novel·les autobiogràfiques més: El professor i Ho és.