De viatge amb el T-10 de la Bòbila

T-10 és el club de lectura de la Biblioteca la Bòbila que us ofereix plaer i coneixement a partir d'un viatge literari organitzat en deu etapes. L’itinerari del “Club de lectura T-10” combina lectures, tertúlies, còmics, butlletins, xerrades o pel·lícules. És una proposta de 10 excursions lectores, 10 mirades diferents del lloc.

Després dels viatges literaris que hem fet a la ciutat de Nova York, a l'Europa Central, també anomenada Mitteleuropa i a Rússia, al peculiar humor anglès; o a les illes literàries, ens dirigim a la frontera i saltem a banda i banda...ens acompanyes?

dimecres, 17 de febrer de 2016 0 comentaris

Salvatore Satta

Salvatore Satta, encara poc conegut fora de les fronteres italianes, pot considerar-se com un dels autors més interessants del panorama literari contemporani.
Nascut el 1902 a la ciutat de Nuoro, al cor geogràfic de Sardenya, va estudiar dret entre Sassari i Pisa. En acabar la carrera, va caure malalt i va passar un any en un sanatori de la localitat de Merano ; aquesta experiència li va servir de base per a la seva novel·la, gairebé autobiogràfica La veranda, que no va reeixir en una convocatòria per a inèdits de l'editorial Mondadori el 1928.
Els anys trenta, Satta comença la seva carrera docent a diferents universitats italianes com a especialista en dret processal, tasca que va desenvolupar fins el 1975, any de la seva mort a Roma.
Durant els darrers anys de la guerra a Itàlia, 1944-45, va escriure la novel·la De profundis, publicada el 1948 per l’editorial CEDAM, que recollia les seves reflexions sobre el conflicte.
Fins el moment de la seva mort només es coneixia la seva faceta de jurista, doncs només havia publicat en vida De profundis. El 1979 però, l'editorial Adelphi  va publicar una obra que havia aparegut el 1977 com a publicació pòstuma : II giorno del giudizio, un recorregut en clau autobiogràfica de l'autor per els llocs de la seva infantesa a la ciutat sarda de Nuoro i un intent de deslliurar-se'n dels fantasmes i ombres que seguien poblant els seus records infantils. És així com va néixer l’anomenat «cas Satta», el reconeixement per part de la crítica oficial italiana de les grans dots de narrador que Salvatore Satta va deixar patents en aquesta novel·la, la millor de les tres que va deixar escrites.

A propòsit del seu estil, quan es llegeix Salvatore Satta hom pensa en un concepte desenvolupat per Leonardo Padura que és la idea de la insularitat, que no és només geogràfica sinó que també en té molt de mental, de psicològica, i que provoca l'efecte secundari i indesitjable del localisme, és a dir, la mirada centrada, concentrada en l'interior. Un altre dels efectes de la insularitat és un exacerbat sentit de pertinença. Perquè el que és decisiu d'un escriptor és la seva cultura, la seva llengua i també les infinites referències i circumstàncies pròpies de la seva identitat, i en aquest sentit el tarannà de Salvatore Satta, les seves preocupacions, allà on centra els seus interessos ; els detalls en què es deté per explicar-nos-els... reflexen i ens parlen, indextricablement, del seu origen: l'illa de Sardenya.
  








dimecres, 3 de febrer de 2016 0 comentaris

Se a vida é (així és la vida)."El día del juicio" de Salvatore Satta


El proper dimecres 16 de març llegirem El Dia del judici, l'obra pòstuma del jurista Salvatore Satta que es va trobar entre els seus documents i va ser rescatada la seva família. Reputat autor de literatura jurídica, la publicació d'aquesta novel·la va donar lloc al que s'anomenà "cas Satta": el seu reconeixement a nivell mundial com a literat.
L'autor la va escriure amb intenció de ser destruïda, perquè hom diu que parla de la seva pròpia família ; que es salvés i fos publicada va ser qüestió de sort. Escrita entre 1970 i 1975, els últims anys de la seva vida, el llibre evoca la història dels habitants de Nuoro (Sardenya) la seva ciutat de naixement, quan ell era jove.
Molts autors han fet referència a la seva ciutat natal a les seves obres: Cabrera Infante amb La Habana, Mendoza amb Barcelona ...  per a Satta però, Nuoro no és només l’entorn on es desenvolupen les vides dels seus personatges, sinó què és un protagonista més, en tant que es recolza en la seva descripció per a mostrar-nos el pas del temps i els canvis que comporten en les persones. En aquest sentit George Steiner, a l’article que va dedicar a la novel·la a The New Yorker, amb motiu de la seva traducció a l’anglès, va escriure: “Satta dóna la impressió d’haver portat dintre seu, durant mig segle, el material i el disseny d’ un llibre sobre el seu Nuoro natal i un escleròtic i sonambular epíleg als antics costums de la ciutat.”

L'estructura narrativa es vertebra al voltant de la família Sanna, en concret, del notari don Sebastiano i la seva dona Vicenza i els seus fills. A partir d’aquests personatges i les seves relacions, l'autor teix un relat coral sobre els veïns de Nuoro, on totes les vides estan imbricades. El punt de vista del narrador és omniscient: Satta en coneix cada història i sap com acaben, l'obra està concebuda com un tot i, per tot plegat se l’ha comparat amb García Márquez i Cien años de Soledad, però Satta no dóna concessió a la fantasia. Res de realisme màgic: la realitat de la vida, demolidora, moltes vegades és un llast que asfixia la vida dels protagonistes.

Satta, minuciós, ens presenta un retrat delicat i precís de les persones en narrar les seves històries, de la manera de viure i la misèria dels camperols davant la suficiència dels terratinents, del drama de ser diferents en un àmbit petit i conservador on les convencions oprimeixen... amb un punt de tendresa que no ens substreu d’explicar-nos també els episodis més cruels i esfereïdors, en la línia de Los Santos Inocentes de Delibes o Los Gozos y las Sombras de Torrente Ballester

S’han trobat paral·lelismes entre El Dia del Juicio i Mort de Dama de Villalonga pels personatges de dona Vincenza i dona Obdúlia, però Satta careix del cinisme salvatge de Villalonga: aquí no hi ha impostures, i a més, Satta sent afecte per les persones que retrata. Dona Vincenza es passa la vida amargada, ningunejada i menyspreada pel seu marit fins el punt que un dia ell li deixa anar “que està al món només perquè hi ha lloc”, però a la fi de la seva vida ella troba la manera de reivindicar-se. Don Salvatore és deu anys més gran, envelleix, perd facultats i dona Vincenza es pot permetre el luxe d’ignorar-lo, davant del seu desconcert. Com diu Satta “no s’adona que ara es ell qui comença a estar al món només perquè hi ha lloc”.


Qui subscriu aquest comentari se'l va llegir d'una tirada, seguint l'evolució de cada personatge ; quan Satta en talla el fil narratiu trobes que fa curt, perquè els has anat prenent afecte i vols continuar sabent-ne d'ells. Una sensació que t'assalta quan acabes de llegir-lo és l'emoció : tot el temps l'has continguda sense adonar-te'n i en acabar la deixes anar, et surt dels budells ...  perquè El dia del juicio és un llibre molt dur. Dur com la vida dels habitants de Nuoro: els camperols mísers, enfrontats a una terra gasiva, i els ciutadans, en un moment de canvis polítics -esclat de la primera guerra mundial, primeres revoltes socials-, canvis de costums -els que se'n van a buscar fortuna fora- i en definitiva, de la transició inevitable cap a la modernitat dins de l'entorn conservador i resclos de la petita ciutat insular, on els esdeveniments es viuen com una pedregada en un estany. Una lectura molt recomanable.